Ens han intentat estafar en La Habana, Cuba.
En La Habana, la sensació que es té al passejar pels carrers és de seguretat, almenys abans era així , perquè últimament pareix que ha empitjorat, i es produïxen alguns atracaments, encara que no se si és generalitzat.
En tot cas, el que sí és molt habitual, és que t’intenten estafar. Una estafa clàssica que es fa als turistes es basa en què a Cuba hi ha dos monedes oficials, el pes convertible i el pes cubà. El pes convertible té un tipus de canvi que ve a ser un a un amb l’euro. El pes cubà és d’1 a 25 amb l’euro. A més amb el pes cubà només es poden comprar productes de primera necessitat i els de la cartilla de racionament.
En el nostre primer dia en la Habana dormirem a una casa particular, prop del Meliá Cohibisca, junt al Malecón. Al veure’ns per allí se’ns va acostar un cubà, tots al principi pareixen simpàtics, però s’arriben a fer molt molt pesats. Els cubans en general són bona gent, però els caça-turistes i vividors que se t’acosten, són pessadísims.
Com estàvem lluny de la Habana Vieja es va invitar a si mateix per acompanyar-nos. La veritat és que va estar molt bé perquè entrarem a veure la Facultat d’Econòmiques, la biblioteca de la Universitat, els jardins d’un hospital públic, i alguns altres llocs que no hauríem conegut de no ser per ‘l’amic’.
Després el nostre amic ens va suggerir anar a prendre un caldet i com és lògic, assumirem que li hauríem de convidar perquè portava dos hores amb nosaltres. Fins ací tot normal, ell t’ajuda i tú a ell. Però ací començava l’estafa. Quan vaig preguntar pel preu del caldet (siempre cal preguntar els preus abans de demanar les coses, per tal d’evitar desagradables sorpreses), em van dir que quatre pesos, preu que no em va paréixer un escàndol, encara que tampoc barat.
Quan em vaig tornar a seure em va preguntar que en quina moneda había pagat, i jo li vaig dir que en pesos convertibles, llavors en una brillant actuació em va dir que açò era un error, que m’havien estafat en la barra, i que hauria d’haver pagat en pesos centrals. Els pesos centrals (moneda que no existeix) en tenen un tipus de canvi, segons em va assegurar ell, de dos a un respecte al euro. Va ser en eixe moment quan el meu “amic” es va acostar a la barra, va parlar amb els cambrers, també compinxats, i els va dir que no ens timaren, tornant-li aquells la mitad del dinés. Li vaig dir que s’ho quedara per haver-nos ajudat, però va insistir en torar-me el dinés (s’estava guanyant la meua confiança).
Ens va comptar una milonga i ens va dir que els pesos centrals els usaven els cubans per a pagar les coses d’importació, però pagant la mitat que els turistes, que pagaven amb pes convertible. Després vam estar en un mercat ambulant local, i va preguntar a gent amb què aparentment ens encreuàvem casualment, que si preferien pagar en pesos convertible o pesos centrals, i estos afirmaven que per descomptat en pesos centrals.
Després per a afinar més l’estafa, ens va dir que, si voliem, ens acompanyava al banc central a canviar euros a …”pesos centrals”, i que ell tenia quelcom d’interés perquè així obtenia un quilo d’arròs (El detall de l’arròs és bo, perquè així no se sospitava molt del seu interés per que canviàrem).
Fins ací tot correcte per una cosa: a Cuba només s’ha de canviar en les cases de canvi oficials, en els hotels de cadenes internacionals reconegudes, o en els bancs, I SEMPRE EN LA FINESTRETA DEL BANC.
Quan arribarem a la CADECA (Casa de Cambio), había moltíssima cua, i ell ens va dir que tenia un amic que ens podia ajudar i evitar fer la cua. En aquell just moment em va quedar clar cent per cent que tot era una estafa… Si canvies amb el ..”amic de l’amic” has caigut en l’estafa, i el que fan es canviar-te euros per persos cubans (el canvi és aproximadament 1 a 25) pero te’l canvien 1 a 1. Als billets de “peso” cubà fica “peso central”, i eixa és la confusió que utilitzen per fer l’estafa.
Una altra variant de l’estafa és que s’acosten a tu, parlen un poc, obtenen informació i se’n van. Després apareix un segon cubà, aparentment inconnex però compinxat, que t’induïx a arribar prop d’un banc, i et deixa ací. Ingenu de tu veus un banc i aprofites per a canviar. Ací entra el tercer compinxat, que ix a la porta del banc a atendre’t com si d’un empleat es tractara, està ben vestit i et convenç que és un empleat del banc que ajuda als turistes i els evita fer cua. De nou en fer el canvi te dona pesos cubans, que no en servixen per rés, per euros o dólars.
Des de Viatjardevalent.com us donem un parell de consells bàsics pel vostre viatge a Cuba. El primer és fer els canvis a les finestretes de llocs oficials i preguntar pels preus abans de consumir, encara que siga una botelleta d’aigua.
Fotos:
Foto d’edifici al centre de la Habana
Foto de cubans jugant al dominó en la Habana vieja.
Foto d’un cotxe dels anys 40: Els cotxes a Cuba: A Cuba no es pot comprar un cotxe lliurement, s’ha de tindre un permís del Govern i és molt complicat. Per això, qui té un cotxe té un tresor, i consegueix que continue funcionant coste el que coste. (A més de que encara que fora lliure, pocs cubans es podrien permetre cotxes nous). tot això fa que els cotxes siguen relíquies del passat, com trets d’una pel·lícula dels anys 40.
(Fotos cedides pel ostre bloc germà Pasaporteblog.com).
Comentaris
Primer de tot felicitats per la pàgina i per la informació, molt necessària per aquells que visitin el país per primer cop. Vam viatjar a Cuba durant i estem totalment d’acord amb tu, s’ha d’anar molt en compte en cada relació que s’estableix amb un ciutadà cubà i sense voler generalitzar, com molts d’ ells reconeixen es passen el dia “inventant”. I això no vol dir altre cosa que estar pendent de qualsevol turista a qui li puguin prendre el pèl.
En resum, Cuba és un país meravellós però malauradament aquest aspecte cal tenir-lo en compte i pot influir notablement en la valoració final del viatge.
[…] ja vam comentar en un post anterior, a l’Havana és fàcil ser entabanat per una estafa (estafes a l’Havana). Però el que ens va passar a nosaltres a La Bodeguita del Medio va ser només una mena de […]
Quan nosaltres vam estar a Cuba, vaig tenir la sensació que m’havia de fer una samarreta que digues “Mi respuesta es NO, si quiero algo, lo pregunto!” perque la veritat és que es fan mooolt pesats!!!