A l’endemà de pujar a la Zugspitze, ens disposem a pujar la Birkkarspitze. Aquesta excursió ja no té el comodí del telefèric; per tant, hem de calcular la baixada amb uns dies en què a les 17 h ja és fosc. L’equipament coincideix amb el de la Zugspitze, ja que les condicions atmosfèriques són les mateixes.

L’excursió es divideix en dues parts: una primera part fins al refugi Karwendelhaus (1790m) i una segona part fins al cim. La primera part es pot fer amb bicibleta de muntanya. La ruta parteix del primer aparcament de Johannistal. Per arribar-hi cal anar amb el cotxe fins a Hinterriβ, travessar-lo i passar una caseta (en teoria és de peatge, però no hi ha ningú), al costat esquerre de la qual es troba l’aparcament.

Ens allunyem de l’aparcament en direcció al riu i perpendiculars a la carretera per tal de travessar el pont. A aquestes hores del matí, els arbres nus són completament blancs. La rosada s’ha congelat i el paisatge pareix encara més nòrdic, fantasmagòric.

Comencem a pujar per una pujada tranquil·la que ens condueix al riu Johannis, que ens acompanya a la nostra esquerra durant bona estona. Després d’una hora i mitja trobem una bifurcació: el camí de l’esquerra condueix a la Falkenhütte i el de la dreta, el nostre, a la Karwendelhaus. Després d’un quart d’hora de caminar arribem a l’Ahornboden, on podrem triar entre un camí per a bicicletes i un per a senderistes.

Fins ara el desnivell havia sigut molt suau, però aquest tram es torna un poc (només un poc) més exigent. El paisatge està nevat, com si fora una postal de Nadal, però per a caminar encara és molt còmode -ja arribarà, ja…- diu la muntanya. Després d’un poc menys d’una hora i mitja arribem al refugi del Karwendelhaus, i quin refugi. La Winterraum (habitació d’hivern lliure) està molt ben equipada, hi ha llenya i és molt gran. Ens quedem tan impressionats que decidim fer nit ací per poder allargar l’excursió cap al cim.

El camí comença a pujar per darrere del refugi no guardat i va cap a la dreta entre construccions que protegeixen el refugi dels allaus. Al començament cal grimpar un poc, però hi ha una corda per a assegurar-se. Quan ja veiem la pujada forta, hi ha un desviament a la dreta cap a la Pleisenhütte. Nosaltres seguim el camí cap a l’esquerra.

I arribem a la zona nevada. El camí és dur. No sé per quin motiu, tardem massa a posar-nos els grampons. Els peus s’enfonsem massa (segurament amb raquetes seria més fàcil). No hi ha petjada; per tant, hem d’intuir el camí. Quan ens apropem a la roca la neu esdevé gel. Dubtem de si entrar per una canal o desviar-nos a l’esquerra. Ens desviem a l’esquerra, però a la baixada ens adonem que hauria sigut millor entrar per la canal.

Cada passa costa i el temps passa molt ràpid. Pareix que el cim està prop però amb la profunditat de la neu tardem molt a recórrer les distàncies. A poc a poc, aprenem a reconèixer el tipus de neu i intuir per quines zones és més fàcil caminar. Ens adonem que no farem cim, el dia no té més hores. No obstant això, aconseguim arribar a la cresta, de manera que podem veure l’altra part de la muntanya.

I el cim davant de nosaltres: imponent, victoriós. I nosaltres: satisfetes de tindre’l al davant, satisfetes de saber que no pujar-hi és la decisió correcta. Hi tornarem.

Són les 16 h, ens queda una hora de llum. El que ens ha costat 3 hores i mitja de pujar, ho baixem en una hora. El tram de la neu el gaudim dexant-nos caure amb els grampons com si es tractara d’una tartera, però una tartera suau, amable amb les articulacions.

Veiem com a poc a poc el sol s’amaga darrere de les muntanyes i agraïm el refugi que ens espera. Quan arribem, ens trobem dos bavaresos que demà faran la mateixa excursió que nosaltres i ens pregunten per la situació de la neu. A la propera faré nit al refugi per a poder guanyar hores. Ja han encés la llar, conversem amablement i ens fem un bon sopar.